Fa una estona ha començat a ploure. Llegint el diari i veient el telenotícies tinc la sensació que el més sensat per part meva seria sortir al carrer amb una galleda i recollir aigua. Els governants estan preocupats però ni tota la preocupació que pesa sobre les seves espatlles és suficient perquè es posin d’acord amb un tema com aquest i reconeguin que la decisió ha de ser més tècnica que política. Una vegada més ens demostren la seva baixesa política. Sobre la taula tenim diverses propostes: que si Segre, que si sobrant de l’Ebre, que si Roina... Totes plausibles, totes cares, difícils i amb incertes repercussions polítiques. Però com sempre el problema va més enllà i és fruit de males gestions passades i presents; de projectes inacabats, fets amb calçador i amb aire de pedaç. Necessitem, no ho nego, una mesura d’urgència per fer front al fantasma estival, però la gestió de l’aigua segueix essent un problema greu. La sostenibilitat no passa, malauradament, per grans projectes sinó per mesures locals i fetes amb detall. És aberrant que utilitzem aigua potable (encara que ara s’hagi posat de moda anomenar-la aigua de boca) per netejar el terra de les nostres cases; per regar els nostres jardins i els camps de golf; per dutxar-nos i per un seguit d’altres usos absurds. Paral·lelament a aquest mal ús domèstic de l’aigua hi ha el fenomen de les depuradores: cada dia es llencen al mar milers de metres cúbics d’aigua, aigua que podria ésser utilitzada per una quantitat infinita d’usos, problema: les depuradores no acaben el procés de depuració (falta el tractament biològic) i l’aigua no queda prou depurada. Per què? Ningú sembla saber-ho. El que dèiem abans: projectes mal acabats. CIU ens presenta l’opció del Roina (solució a llarg termini que no a curt) que, segons sembla, prospera. Però, malgrat la Unió Europea, és estratègicament sensat deixar en mans de França l’aixeta de l’aigua, candidata a substituir el petroli com a futur bé escàs per excel·lència? Probablement, amb una mica de sort, acabarà per ploure els projectes es tacaran en un calaix i fins l’hivern que ve quan tornarem a mirar al cel amb preocupació i alguns, una vegada més, posaran els ulls i la confiança en la Moreneta que poca cosa té a dir sobre l’assumpte.
