La deriva de España, Enric Juliana

Acabo de llegir-me La deriva de España d’Enric Juliana, gran periodista i corresponsal a Madrid de La Vanguardia. És sempre un plaer llegir quelcom escrit per algú tant intel·ligent i culte com és Juliana, més enllà de totes les altres consideracions. Molts diran de Juliana que és un espanyol, com si el món es pogués dividir en això: els bons i els espanyols. Juliana, és veritat, no es deixa endur per les passions ni d’uns ni d’altres. Ell està per sobre. Me l’imagino sobre una torre d’ivori, mirant-se la Península Ibèrica i escrivint aquest anàlisi de la política espanyola. El seu anàlisi és lúcid, clar i entenedor, amb certa tendència a pontificar cosa que a vegades no li surt bé: si tot hagués anat com ell preveia ara mateix el bipartit gallec seguiria en vida. Sigui com sigui Juliana repassa totes les regions d’Espanya (regions, nacions, autonomies i ciutats) i estudia el pes polític que cadascuna té a la capital, centre de decisió. I una vegada més ens adverteix: podem estar-nos barallant per molts i molts temes molt diversos, però com no ens posem les piles amb el corredor del mediterrani se’ns ha acabat la festa. Juliana surt de l’armari federalista, atenció a l’epíleg tota una declaració d’intencions, i fins i tot en un moment no s’aguanta i ens espeta un: “Si fuésemos capazes de admitir, de una vez por todas, que en el siglo XXI las naciones pueden existir sin una estructura estatal exclusiva, pacíficamente, contradictoriamente, tormentosamente, líquidamente”. Deu ni do. Sigui com sigui recomano l’anàlisi de Juliana, un anàlisi pragmàtic de la situació, vàlid a curt i mitjà termini.