Ireland says No No No!

El passat 17 de Juny la Unió Europea va rebre un revés en forma de “NO” provinent de terres irlandeses. Els orgullosos ciutadans del país d’Oscar Wilde van votar en referèndum l’aprovació del tractat de Lisboa, la Constitució Europea després d’una important liposucció vaja. Tal i com ja havia passat amb l’anterior text amb els resultats de França i Holanda la situació és ara incerta. Sembla a ser que els dirigents europeus no estan disposats a renunciar altra vegada a una ambiciosa reforma de la institució comunitària. La qüestió principal és la següent: és el mètode del referèndum el millor per aprovar un text d’aquestes característiques? Per una banda si estem parlant d’un text de bases que defineix els organismes de la Unió caldria pensar que sí, que com tot bon text constitucional ha d’ésser aprovat per referèndum, i no només a Irlanda sinó de manera conjunta a tots els països que conformen la UE. Però la realitat no és tant fàcil i cal preguntar-nos si Irlanda i els Irlandesos han votat en clau europea o en clau interna. Recordem que el país es troba sota els efectes de la crisi econòmica, la flor de l’economia irlandesa (regada amb aigua europea, tot s’ha de dir) es marceix. Per altra banda l’actual taoisech té un dèficit de popularitat important i tenint en compte que l’últim va dimitir fa escassos mesos per acusacions de corrupció les institucions irlandeses no gaudeixen precisament de les simpaties dels seus ciutadans. Tot això sumat a una, suposo, bona campanya dels defensors del No, que de ben segur han fet onejar la bandera del fantasma econòmic, ha produït que tota la Unió Europea i els, malauradament, pocs ciutadans que ens sentim europeus i ens creiem el projecte estiguem amb les mans al cap preguntant-nos com ens ho farem per sortir d’aquest camí per on ens han portat els votants irlandesos. Espero de tot cor que trobem la clau per desbloquejar aquest atrolladero que no passi per una renuncia a les aspiracions d’una Unió Europea forta per assumir els reptes del món de demà.

Plou o no plou, aquesta és la qüestió

Fa una estona ha començat a ploure. Llegint el diari i veient el telenotícies tinc la sensació que el més sensat per part meva seria sortir al carrer amb una galleda i recollir aigua. Els governants estan preocupats però ni tota la preocupació que pesa sobre les seves espatlles és suficient perquè es posin d’acord amb un tema com aquest i reconeguin que la decisió ha de ser més tècnica que política. Una vegada més ens demostren la seva baixesa política. Sobre la taula tenim diverses propostes: que si Segre, que si sobrant de l’Ebre, que si Roina... Totes plausibles, totes cares, difícils i amb incertes repercussions polítiques. Però com sempre el problema va més enllà i és fruit de males gestions passades i presents; de projectes inacabats, fets amb calçador i amb aire de pedaç. Necessitem, no ho nego, una mesura d’urgència per fer front al fantasma estival, però la gestió de l’aigua segueix essent un problema greu. La sostenibilitat no passa, malauradament, per grans projectes sinó per mesures locals i fetes amb detall. És aberrant que utilitzem aigua potable (encara que ara s’hagi posat de moda anomenar-la aigua de boca) per netejar el terra de les nostres cases; per regar els nostres jardins i els camps de golf; per dutxar-nos i per un seguit d’altres usos absurds. Paral·lelament a aquest mal ús domèstic de l’aigua hi ha el fenomen de les depuradores: cada dia es llencen al mar milers de metres cúbics d’aigua, aigua que podria ésser utilitzada per una quantitat infinita d’usos, problema: les depuradores no acaben el procés de depuració (falta el tractament biològic) i l’aigua no queda prou depurada. Per què? Ningú sembla saber-ho. El que dèiem abans: projectes mal acabats. CIU ens presenta l’opció del Roina (solució a llarg termini que no a curt) que, segons sembla, prospera. Però, malgrat la Unió Europea, és estratègicament sensat deixar en mans de França l’aixeta de l’aigua, candidata a substituir el petroli com a futur bé escàs per excel·lència? Probablement, amb una mica de sort, acabarà per ploure els projectes es tacaran en un calaix i fins l’hivern que ve quan tornarem a mirar al cel amb preocupació i alguns, una vegada més, posaran els ulls i la confiança en la Moreneta que poca cosa té a dir sobre l’assumpte.

Resultat Eleccions 2008

L’electoral espanyol ha tornat a donar suport massiu al projecte de José Luis Rodríguez Zapatero. Els socialistes catalans han fet una gran campanya, han intentat polaritzar la política tot fent-nos creure que a Catalunya només hi ha dues alternatives. Per sort, no ens ho hem empassat, com a mínim no els votants de Convergència. Totes les formacions regionals i nacionalistes han baixat en nombre de diputats, convergència no. Ara s’obre una etapa en que, en pro de l’estabilitat política, cal trobar acords entre partits per aconseguir que una majoria sòlida atorgui suport al projecte socialista. Ens esperen quatre anys millors que els anteriors sempre que CIU aconsegueixi situar-se en un bon lloc per tal de condicionar en certa manera la política espanyola en pro dels beneficis per Catalunya. Zapatero ha aconseguit devorar a Izquierda Unida, el projecte poc sòlid i una llei electoral que els perjudica han jugat a favor d’aquesta caiguda espectacular que ha portat a Gaspar Llamazares a no presentar-se a la reelecció com a coordinador del partit. Em sembla que tot català amb dos dits de front hauria d’estar content amb el resultat, i hauria de voler un pacte de Zapatero amb forces nacionalistes moderades (altrament anomenades Convergència i Unió). Cal també analitzar els resultats d’Esquerra Republicana. Quan el partit independentista per excel·lència dóna la presidència de la Generalitzat a un partit de caire espanyol les urnes se’n veuen afectades. Espero de tot cor que els votants i simpatitzants d’Esquerra forcin al seu partit a actuar amb coherència (a ningú se li escapa quina seria l’actuació coherent en aquest moment). Podem estar satisfets doncs, amb una mica de sort Zapatero sabrà encaixar el seu bon projecte per Espanya amb un bon tracte a una Catalunya que en aquesta legislatura ha patit els anys de mala gestió dels pocs recursos estatals. Felicitats a tots els socialistes, felicitats al Sr. Duran Lleida, un cop a l’espatlla als populars (a veure si se n’adonen que pel camí de la crispació no s’arriba enlloc), un altre cop d’espatlla als d’IU i una crida a la coherència a Esquerra Republicana. Visca la Democràcia!!!

Cara a Cara: Zapatero vs. Rajoy

Ahir 25 de Febrer es va celebrar la primera part del segon cara a cara entre dos candidats a la presidència en el nostre país. Zapatero i Rajoy van enfrontar-se en un seguit d’intervencions pactades i hiperpautades que ens feia pensar que la discussió no seria tal. Vaig afrontar el debat amb la sensació que serien les dues hores més avorrides de televisió a que un es pot encarar. Per sort no va ser així. Els dos “líders” es van atacar mútuament i ens van oferir una bona dosi de morbo polític, ja ens agrada. El que no està tan bé és que els nostres dirigents es mostrin una vegada més faltats de projecte. Com sempre la baixesa política i la falta de sentit d’estat va regnar en tota la pugna, per part dels dos. Qui va guanyar? Sincerament jo declararia el premi desert. M’esperava un Zapatero brillant, lúcid i àcid i un Rajoy inferior, mancat de discurs i amb veu de tonto. Em vaig trobar un Zapatero nerviós i amb manca d’esperit, capaç de rebatre els arguments de plastilina de Rajoy però amb poca altesa política. No va acabar de posar en evidència algunes de les més clares manipulacions de dades del líder de l’oposició i no va mostrar un projecte clar pels següents quatre anys. L’actuació de Rajoy tampoc fou digna d’un malabarista de les paraules ni molt menys. Però les baixes expectatives m’han produït un sentiment de grata sorpresa cap a algú que pensava era incapaç de fer un bon paper televisiu. No ens enganyem, cap dels dos va presentar un bon argumentari, cap dels dos va presentar un bon projecte i cap dels dos tindrà el meu vot (ni abans ni després del debat), però li he de dir al Sr. Rajoy que m’ha sorprès i al Sr. Zapatero que m’ha decebut.

Dolors Nadal a la UPF

Ahir la Universitat Pompeu Fabra va ser testimoni una vegada més d’un absurd acte d’agressió a un polític. Molt lluny de sentir-me identificat amb l’ideari del Partit Popular i sense sentir cap mena de simpatia cap a Dolors Nadal no puc entendre com es pot impedir que algú exerceixi el seu dret a expressar-se amb crits de feixista. Saben aquests senyors el que és el feixisme o és només un insult que envien a qualsevol que no confabuli amb el seu ideari? Una cosa similar va passar a la mateixa universitat el passat mes de Gener quan el ministre de justícia Mariano Fernández Bermejo va pronunciar una conferència a l’Auditori de la Universitat. Un grup de joves independentistes va aixecar-se amb una pancarta contra les il·legalitzacions de partits. Els guardaespatlles del ministre van aixecar-se per intentar reduir-los i fer-los fora de la sala. Bermejo els va aturar i els va dir que estava en el fons content de que coses com aquestes puguin passar ja que durant molts anys s’ha lluitat en el nostre país per aconseguir la llibertat d’expressió. Va ser llavors quan un dels “manifestants” va cridar: feixista!!! Qui és feixista per ells? Soc nacionalista, no m’agrada el Partit Popular però ningú té dret a impedir que algú exerceixi el seu dret a expressar-se. He de dir que em sento avergonyit de veure que la meva Universitat surt a les portades dels diaris per una cosa com aquesta. Ridícul.