Pissarra electrònica (2a part)

El fenomen Obama, el fenomen Facebook i en general la nova cultura de comunicació i la tecnologia al servei de la política estan de moda. Se n’escriuen llibres, se’n parla a la televisió i surt als diaris. Els Spin Doctors tenen el poder, el poder de comunicar la tasca del polític. Sí? N’estem segurs que això va així? Tinc la sensació que l’Spin Doctor ha traït al polític, que els serveis de comunicació dels partits i les institucions ja no calen. M’explico. El paper teòric d’un Spin Doctor o un cap de premsa hauria de ser explicar la tasca del polític, la seva feina, les seves propostes i mesures encara que aquestes, a vegades, no caiguin simpàtiques. El polític ha d’idear mesures i impulsar-les, l’assessor ha de fer mans i mànigues perquè aquesta sigui beneficiosa per la imatge del gestor, o com a mínim que no sigui del tot contraproduent. La cosa ja no va així (si es que mai hi ha anat). Ara el polític pensa directament en termes de titular. Pensa només en els rèdits que la mesura pot comportar. No només a nivell electoral sinó fins i tot a nivell d’enquestes setmanals. Quan m’expliquen que els dirigents de tot el món el primer que fan al matí és llegir les enquestes de popularitat del dia anterior em desespero, perquè inevitablement la seva tasca durant el dia es veurà fortament condicionada per el temor als resultats de l’enquesta de l’endemà.

En què repercuteix tot això? Doncs en una cosa tant absurda com que el president d’un dels Estats amb uns índex de qualitat més baixos de la OCDE tingui la barra de malgastar la morterada d’un portàtil per alumne a cinquè de primària i una pissarra electrònica per cada escola pública i concertada. Una mesura vergonyosa. Que el Sr. Zapatero jugui amb les polítiques de natalitat és greu (xec infant), que ho faci amb sospitoses devolucions a la declaració de la renda és vergonyós (400€) però que ho faci amb l’educació és directament insultant. Pensar-se que la necessitat prioritària dels alumnes de cinquè de primària de l’Estat espanyol és tenir una pissarra electrònica i un portàtil és digne d’un gestor pèssim. Alguns diran que perquè no llenço el meu atac contra el nou ministre d’educació el senyor Gabilondo. Doncs perquè vull pensar que algú que ve de la gestió directa de la Universitat està tant escandalitzat com un servidor. Vull pensar que Gabilondo és víctima del curt-terminisme de Zapatero com ho és l’escola del país. Amb la manca de formació del professorat que hi ha; amb la quantitat d’alumnes en barracons; amb la falta d’especialistes i psicopedagogs dels centres; amb la incapacitat de molts centres de sobreviure a la matrícula viva; amb l’entrada constant d’alumnes nouvinguts moltes vegades analfabets; amb tot aquest panorama pensar-se que el que cal és un portàtil i una pissarra electrònica supera tots els nivells d’ignorància de la situació que un es pugui imaginar.

Això és governar a cop de talonari i una actuació així no es pot atribuir només a la ignorància i la bona voluntat mal gestionada, això s’acosta massa a la mala fe.

La deriva de España, Enric Juliana

Acabo de llegir-me La deriva de España d’Enric Juliana, gran periodista i corresponsal a Madrid de La Vanguardia. És sempre un plaer llegir quelcom escrit per algú tant intel·ligent i culte com és Juliana, més enllà de totes les altres consideracions. Molts diran de Juliana que és un espanyol, com si el món es pogués dividir en això: els bons i els espanyols. Juliana, és veritat, no es deixa endur per les passions ni d’uns ni d’altres. Ell està per sobre. Me l’imagino sobre una torre d’ivori, mirant-se la Península Ibèrica i escrivint aquest anàlisi de la política espanyola. El seu anàlisi és lúcid, clar i entenedor, amb certa tendència a pontificar cosa que a vegades no li surt bé: si tot hagués anat com ell preveia ara mateix el bipartit gallec seguiria en vida. Sigui com sigui Juliana repassa totes les regions d’Espanya (regions, nacions, autonomies i ciutats) i estudia el pes polític que cadascuna té a la capital, centre de decisió. I una vegada més ens adverteix: podem estar-nos barallant per molts i molts temes molt diversos, però com no ens posem les piles amb el corredor del mediterrani se’ns ha acabat la festa. Juliana surt de l’armari federalista, atenció a l’epíleg tota una declaració d’intencions, i fins i tot en un moment no s’aguanta i ens espeta un: “Si fuésemos capazes de admitir, de una vez por todas, que en el siglo XXI las naciones pueden existir sin una estructura estatal exclusiva, pacíficamente, contradictoriamente, tormentosamente, líquidamente”. Deu ni do. Sigui com sigui recomano l’anàlisi de Juliana, un anàlisi pragmàtic de la situació, vàlid a curt i mitjà termini.

Diàleg i Bolonya (publicat a La Vanguardia el 15 de març del 2008)

La Vanguardia del passat 13 de març recollia la informació relativa a la manifestació i la posterior entrada al Campus de la Ciutadella de la Pompeu Fabra dels estudiants antibolonya. La notícia començava amb un: “no se creen las promesas de diálogo”. Deixin-me que matisi la frase. Realment els estudiants manifestants i les organitzacions desorganitzades que els representen no es creuen el diàleg. Els representants d’aquests col·lectius són els mateixos que es van aixecar de la Taula Nacional per la Universitat Pública que la comissionada, en un últim intent d’estendre la mà a aquests col·lectius, va decidir tirar endavant. No van voler participar del diàleg d’aquella taula perquè no han entès que en els òrgans de representació formal la lògica és diferent a la seva. Per ells el diàleg és trobar-se amb persones amb qui no difereixen dels plantejaments de fons. Només admeten diàleg sobre petites nimietats de l’esdevenir de les seves protestes, mai qüestionen el seu plantejament de fons: “anti”. Espero que un dia o altre aquests estudiants entenguin com ha de ser una reivindicació en democràcia.

El fantasma de la concertada

L’any passat en una conferencia a la UPF el President Pujol parlava d’educació. Deia que després d’anys de sentir com des de la bancada de l’oposició els socialistes criticaven l’escola concertada, un cop van arribar al govern un alt dirigent del primer tripartit va haver d’acceptar la importància de la concertada al nostre país i sobretot l’estalvi que suposa al departament d’Educació (que no conselleria d’ensenyament, per cert). La demonització de l’escola concertada és un dels discursos més fàcils de les esquerres i de fet, el principal argument que porten com a bandera és força interessant. Consideren que no té cap mena de sentit que en un Estat aconfessional l’administració pública subvencioni ensenyament religiós. L’argument és força sòlid. Només cau per un cantó, el paper de l’escola concertada catalana no és aquest. El que fa l’escola concertada és oferir un servei a uns pares preocupats per l’educació dels seus fills. Tant preocupats que consideren que ells no ho poden fer perquè no hi estan capacitats. Tant preocupats que tenen la percepció que l’escolta pública no ofereix un ensenyament de qualitat i per tant porten els fills a la concertada. Hi ha famílies que fan vertaders esforços per pagar l’educació dels seus fills, per tant la concertada no és escolta de rics. La concertada avui en dia supleix el paper de l’administració en l’oferta d’un ensenyament de qualitat, o com a mínim aquesta és la percepció social que impera. El dia en que els estàndards de qualitat entre uns ensenyaments i altres siguin equiparables, llavors ja podrem entrar a jutjar si hem de pagar o no ensenyament religiós.

Saura i altres despropòsits

Com n’és de fàcil valorar els conflictes mundials en nombre de morts! Com n’és de fàcil dividir el món entre bons i dolents! Com n’és de ridícul que els nostres dirigents facin aquests anàlisis simplistes de la realitat a Gaza. Com n’és de ridícul que el conseller Saura es manifesti al costat de lemes pro islamistes. Com n’és de ridícul que el president del govern de l’estat demostri la seva falta de reflexió sobre el tema en un míting electoral a Galícia. Se m’escapa de les mans el conflicte araboisraelià, em resulta molt complicat fer-ne un anàlisi com Déu mana, però el que més em costa és posar-me a la pell dels dirigents i ciutadans d’un Estat que té qüestionada la seva existència per la majoria del seus veïns més propers i que té el fantasma del terrorista suïcida a cada cantonada. Mentre allà hi moren milers de persones, els nostres líders, des d’aquí, demostren la seva falta total de visió amplia. Zapareo, deixi’s aconsellar pel seu ministre d’assumptes exteriors que sembla que entén sobre el tema i que sembla també que ens donarà una sorpresa. Saura, vagi-se’n, li ho dic seriosament; o fa el favor de callar (no m’acuseu de Borbó) o deixi les seves responsabilitats a algú altre. Em resulta patètic i vergonyós veure que la conselleria d’interior està en mans d’algú tant curt de mires que és capaç de suprimir un acte en honor a les víctimes de l’holocaust per la situació a Gaza, que pretén no escoltar als experts del RACC en el tema de la velocitat variable i que és víctima del bonisme imperant. Aquest no és el tipus de governant que vull pel meu país.

Ireland says No No No!

El passat 17 de Juny la Unió Europea va rebre un revés en forma de “NO” provinent de terres irlandeses. Els orgullosos ciutadans del país d’Oscar Wilde van votar en referèndum l’aprovació del tractat de Lisboa, la Constitució Europea després d’una important liposucció vaja. Tal i com ja havia passat amb l’anterior text amb els resultats de França i Holanda la situació és ara incerta. Sembla a ser que els dirigents europeus no estan disposats a renunciar altra vegada a una ambiciosa reforma de la institució comunitària. La qüestió principal és la següent: és el mètode del referèndum el millor per aprovar un text d’aquestes característiques? Per una banda si estem parlant d’un text de bases que defineix els organismes de la Unió caldria pensar que sí, que com tot bon text constitucional ha d’ésser aprovat per referèndum, i no només a Irlanda sinó de manera conjunta a tots els països que conformen la UE. Però la realitat no és tant fàcil i cal preguntar-nos si Irlanda i els Irlandesos han votat en clau europea o en clau interna. Recordem que el país es troba sota els efectes de la crisi econòmica, la flor de l’economia irlandesa (regada amb aigua europea, tot s’ha de dir) es marceix. Per altra banda l’actual taoisech té un dèficit de popularitat important i tenint en compte que l’últim va dimitir fa escassos mesos per acusacions de corrupció les institucions irlandeses no gaudeixen precisament de les simpaties dels seus ciutadans. Tot això sumat a una, suposo, bona campanya dels defensors del No, que de ben segur han fet onejar la bandera del fantasma econòmic, ha produït que tota la Unió Europea i els, malauradament, pocs ciutadans que ens sentim europeus i ens creiem el projecte estiguem amb les mans al cap preguntant-nos com ens ho farem per sortir d’aquest camí per on ens han portat els votants irlandesos. Espero de tot cor que trobem la clau per desbloquejar aquest atrolladero que no passi per una renuncia a les aspiracions d’una Unió Europea forta per assumir els reptes del món de demà.

Plou o no plou, aquesta és la qüestió

Fa una estona ha començat a ploure. Llegint el diari i veient el telenotícies tinc la sensació que el més sensat per part meva seria sortir al carrer amb una galleda i recollir aigua. Els governants estan preocupats però ni tota la preocupació que pesa sobre les seves espatlles és suficient perquè es posin d’acord amb un tema com aquest i reconeguin que la decisió ha de ser més tècnica que política. Una vegada més ens demostren la seva baixesa política. Sobre la taula tenim diverses propostes: que si Segre, que si sobrant de l’Ebre, que si Roina... Totes plausibles, totes cares, difícils i amb incertes repercussions polítiques. Però com sempre el problema va més enllà i és fruit de males gestions passades i presents; de projectes inacabats, fets amb calçador i amb aire de pedaç. Necessitem, no ho nego, una mesura d’urgència per fer front al fantasma estival, però la gestió de l’aigua segueix essent un problema greu. La sostenibilitat no passa, malauradament, per grans projectes sinó per mesures locals i fetes amb detall. És aberrant que utilitzem aigua potable (encara que ara s’hagi posat de moda anomenar-la aigua de boca) per netejar el terra de les nostres cases; per regar els nostres jardins i els camps de golf; per dutxar-nos i per un seguit d’altres usos absurds. Paral·lelament a aquest mal ús domèstic de l’aigua hi ha el fenomen de les depuradores: cada dia es llencen al mar milers de metres cúbics d’aigua, aigua que podria ésser utilitzada per una quantitat infinita d’usos, problema: les depuradores no acaben el procés de depuració (falta el tractament biològic) i l’aigua no queda prou depurada. Per què? Ningú sembla saber-ho. El que dèiem abans: projectes mal acabats. CIU ens presenta l’opció del Roina (solució a llarg termini que no a curt) que, segons sembla, prospera. Però, malgrat la Unió Europea, és estratègicament sensat deixar en mans de França l’aixeta de l’aigua, candidata a substituir el petroli com a futur bé escàs per excel·lència? Probablement, amb una mica de sort, acabarà per ploure els projectes es tacaran en un calaix i fins l’hivern que ve quan tornarem a mirar al cel amb preocupació i alguns, una vegada més, posaran els ulls i la confiança en la Moreneta que poca cosa té a dir sobre l’assumpte.