dimecres, 20 de maig de 2009

Pissarra electrònica (2a part)

El fenomen Obama, el fenomen Facebook i en general la nova cultura de comunicació i la tecnologia al servei de la política estan de moda. Se n’escriuen llibres, se’n parla a la televisió i surt als diaris. Els Spin Doctors tenen el poder, el poder de comunicar la tasca del polític. Sí? N’estem segurs que això va així? Tinc la sensació que l’Spin Doctor ha traït al polític, que els serveis de comunicació dels partits i les institucions ja no calen. M’explico. El paper teòric d’un Spin Doctor o un cap de premsa hauria de ser explicar la tasca del polític, la seva feina, les seves propostes i mesures encara que aquestes, a vegades, no caiguin simpàtiques. El polític ha d’idear mesures i impulsar-les, l’assessor ha de fer mans i mànigues perquè aquesta sigui beneficiosa per la imatge del gestor, o com a mínim que no sigui del tot contraproduent. La cosa ja no va així (si es que mai hi ha anat). Ara el polític pensa directament en termes de titular. Pensa només en els rèdits que la mesura pot comportar. No només a nivell electoral sinó fins i tot a nivell d’enquestes setmanals. Quan m’expliquen que els dirigents de tot el món el primer que fan al matí és llegir les enquestes de popularitat del dia anterior em desespero, perquè inevitablement la seva tasca durant el dia es veurà fortament condicionada per el temor als resultats de l’enquesta de l’endemà.

En què repercuteix tot això? Doncs en una cosa tant absurda com que el president d’un dels Estats amb uns índex de qualitat més baixos de la OCDE tingui la barra de malgastar la morterada d’un portàtil per alumne a cinquè de primària i una pissarra electrònica per cada escola pública i concertada. Una mesura vergonyosa. Que el Sr. Zapatero jugui amb les polítiques de natalitat és greu (xec infant), que ho faci amb sospitoses devolucions a la declaració de la renda és vergonyós (400€) però que ho faci amb l’educació és directament insultant. Pensar-se que la necessitat prioritària dels alumnes de cinquè de primària de l’Estat espanyol és tenir una pissarra electrònica i un portàtil és digne d’un gestor pèssim. Alguns diran que perquè no llenço el meu atac contra el nou ministre d’educació el senyor Gabilondo. Doncs perquè vull pensar que algú que ve de la gestió directa de la Universitat està tant escandalitzat com un servidor. Vull pensar que Gabilondo és víctima del curt-terminisme de Zapatero com ho és l’escola del país. Amb la manca de formació del professorat que hi ha; amb la quantitat d’alumnes en barracons; amb la falta d’especialistes i psicopedagogs dels centres; amb la incapacitat de molts centres de sobreviure a la matrícula viva; amb l’entrada constant d’alumnes nouvinguts moltes vegades analfabets; amb tot aquest panorama pensar-se que el que cal és un portàtil i una pissarra electrònica supera tots els nivells d’ignorància de la situació que un es pugui imaginar.

Això és governar a cop de talonari i una actuació així no es pot atribuir només a la ignorància i la bona voluntat mal gestionada, això s’acosta massa a la mala fe.

2 comentaris:

Lucas ha dit...

Tot i les nostres desavinences polítiques, aquest cop t'he de donar la raó; em sembla una mesura absurda, inñutil, caríssima, profundament populista, insostenible, etc...

No només això, sinò que ademés, els portatils portaran Windows, quan ja es porta temps intentant fomentar l'us de Linux en les escoles i administracions (no només per ser gratuït, sinò perque el pots adaptar completament a les necessitats de l'alumnat).

Cada poc em sento més decepcionat amb la política i amb els polítics espanyols en general (exceptuant-ne alun que altre).

peace n' love!
http://atenespericles.wordpress.com

Stuart Sala ha dit...

Sí senyor Oriol, tens tota la raó del món!